Uei!
Si tu, ara ja feia temps que no deia res... però és que entre el pont vostre que ningú deia res i q jo he fet una mena de mini-pont aquí, i que tot això ja s'acaba...
Doncs això, que la setmana passada van estar per aquí la meva germana i el seu xicot i m'hi vaig afegir de dijous a diumenge! (amb les corresponents campanes de dijous a la tarda i de diumenge, claaaaru:)
I res tu, que dijous amb cotxe xino-xano cap a Eilat (al sud d'Israel, que dona al mar roig), que està a uns 350 km de Tel Aviv (dada important, ja ho veureu...). Doncs molt bé, anar tirant, anar fent quilometres, anar arribant al desert (s'havien de creuar uns 200 km de desert!)... i veiem una benzinera, però quedava un quart de dipòsit llarg i no sabem ben bé perquè, però no vam parar a omplir-lo... i res, que resulta que al desert les benzineres no abunden i, de sobte, com per sorpresa, salta l'alarma de la reserva... faltaven uns 70 km per arribar a Eilat i al mapa no semblava haver indicis de benzineres fins a Eilat... bé, cotxe automàtic: no pots fer la tàctica de posar punt mort a les baixades per a consumir menys... ens mantenim a uns estrictes 90 km/h per minimitzar el consum i anem fent quilometres. El nerviosisme comença a regnar a l'ambient quan passem un cartell de "Eilat 50 km"... L'agulla està al límit, no pot baixar més... miracle! un oasi al mig del desert! una benzinera!!! Respirem i hi entrem. Sembla que per entrar-hi has de fer mil i una voltes! Fem la conya, amb aquella tranquil·litat que dóna tenir la benzinera allà al davant amb un cotxe que n'acaba de sortir, de que encara ens quedaríem sense benzina de fer tantes rotondes per arribar al sortidor. Eren per allà les nou del vespre. Intentem mirar si hi ha algú, però ens les havíem d'apanyar sols... Entro a mirar a la botiga/self-service si hi ha algú que ens pugui ajudar (evidentment, qualsevol indici d'instruccions en algun alfabet comprensible era pur desig...) A dins no semblava que hi hagués ningú... em trobo un paiu que no parlava anglès... la tia de la caixa encara menys (i passava de mi la molt sorra!). El tiu q no parlava anglès em diu que vagi amb ell a fora. Està aparcat amb una furgo, i de dins en surt una noia descalça, amb el botó del pantaló descordat i cordant-se el cinturó (estaria dormint... o potser... bé, continuem...). Aquesta sí que parla anglès, i entre ella i el tiu, intenten seguir les instruccions del sortidor. Torna l'esperana. Però arriba un moment en que el putu sortidor els demana una mena de codi... proven un número qualsevol i res... 1234 i tampoc res... 1111 i tampoc res... 0000 i res... Arriba un altre cotxe. Parlen entre ells. La noia del cinturó descordat (ara ja cordat) ens delega cap als nouvinguts. Ja han passat uns 20 minuts. La furgoneta marxa, els devíem haver tallat el rollu, pobres... Els altres parlen anglès. Els altres són un noi i dues noies amb cara d'haver begut una mica de més i amb ganes de festa. Portaven un cotxe llarg, suficient per encabir-hi tres persones estirades en un darrera... El tio ens pregunta si no ens queda benzina i li diem que molt poca. La cara que posa quan veu l'agulla prement amb tota la força el piu que marca la E d'empty no té preu. Veu que ens quedarem tirats i prova amb una altra maquinota ditxosa... miracle! funciona! aquesta no necessita codi, qualsevol número li val (això ens diu almenys, tot i que crec q era algun cabalista i coneixia tots els numeros;) Posem benzina!! Sí, per fi, mitja hora llarga més tard, continuem cap a Eilat i hi arribem! Quin patir!!
I res, que com q m'he enrotllat amb la batalleta de la benzinera i ara m'en vai a fer unes birres, doncs que ja penjaré fotos i explicaré que tal per Petra, el Mar Roig i Palestina un altre dia!
Salut i fins aviat!!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
M'encanten les teves històries !!
He rigut molt !!!
juer mendu. apures més que jo tornant de Madrid. Ha de ser txunga la situació. Per cert, el cotxe automatic... si que pots posar-lo en punt mort(jo ho faig per parar als semafors) el que no se es si despres et deixa tornar a posar la marxa tant alegrement. Ja hi cabies a l'auto?
fins d'aquí a res... UEEEEE!!
Pont? Aquí al territoris ocupats no feu pas un mur, enlloc d'un pont?
Guille i Flx o Flx i Guille, com vulgueu, jo si fos la vostra mare no us deixaria marxar de casa! Quin patir. Encara que si m'ho penso un parell de vegades... jo si fos la vostra mare us financiaria tots els viatges a llocs desolats que vulguèssiu. ;-) [1]
Conte de Nadal
La Josefina, que era molt puta, però molt catòlica, sortia cada Nadal a passejar amb el trombonista, que com ja sabeu, era el músic més ben dotat de la guardia personal del seu marit. En una d'aquestes passejades es va trobar el Pare Noel, que, sorneguer, li va dir, Jose, que has sigut bona aquest any? La Josefina, que no s'estava de res, li va passar la ma per sota la llarga barba (que era l'única peça de roba de l'avi, a part de la barretina vermella amb borla) i va agafar-li inocentment el penis flàcid, mentre el mirava fixament als ulls. Llavors, el Pare Noel, veient-se en els ulls d'ella, s'adonà que havia estat més dolent del que pensava i, ple de remordiments i com per demanar perdó, va regalar-li a la Josefina tot el que portava dins del sac. La Josefina, que era molt puta, però molt bona i gens avariciosa i una mica altruista (fins al punt d'haver fet un favor a un Pare Noel que no tenia pastilles blaves en una capseta daurada i petita), va aprofitar la nit de Nadal, quan tothom dormia la mona, per repartir tots els regals entre la prole de nens bastards que ella mateixa i el seu marit s'havien encarregat de sembrar pertot durant anys sencers de matrimoni. El matí següent, tothom va callar com un puta i es van quedar els regals i fins i tot hi va haver un llest que va dir que allò era una bonificació celestial per les bones obres de l'any. Total, que la Josefina, que deixava emprempta en la gent, per dir-ho d'alguna manera, va iniciar una tradició que avui encara es conserva (a part de l'adulteri, es clar).
[1] És una forma de dir que us trobo a faltar, capsigranys!
pau, m'emocionaràs;) per la història de la josefina claru:p
men vai a sopar! iala!
hora local 1:14: temperatura exterior 8º(!!!): per sopar; pizza congelada amb anxoves de l'escala i un blanc semi la mar de fresc: tomaquets i un rodó de mig:formatge, i per postres mel i mató
ara surto i em fumo un piti al terrat, que dona al bosc i a montserrat. I aquesta pau, i aquells quillos que s'escridassen en la distància, l'olor dels pins i el taronja dels fanals. A CASA!
shalom, flx! un brindis per la tornada!
prost guillem! :)
a mi em falta només una setmana!
Publica un comentari a l'entrada